Durant l’Edat Mitjana, la població es concentrava al voltant de la parròquia de Sant Esteve de Sabruguera, que posteriorment es coneixerà com a Sant Llop de Viabrea i la primera notícia documental data de l’any 941.
Es tracta d’una antiga parròquia rural documentada de 1246 en una butlla del papa Innocenci IV a favor del monestir Sant Salvador de Breda.Al segle XIV formava part del vescomtat de Cabrera, dins la batllia de n’Orri.
Degut a l’escàspoblament va passar a ser sufragània de Riells entre els segles XVI i XVIII. L’any 1508 es va afegir a l’altar de Sant Esteve un segon altar, aquest dedicat a Sant Llop, i en pocs anys va passar a ser-ne el titular.
L’any 1957 passa a pertanyer al Bisbat de Girona. L’ermita tenia un important retaule del segle XVII dedicat a sant Llop, sant Esteve i sant Sebastià que va ser destruït l’any 1936.
L’última restauració va ser realitzada l’any 1982. L’ermita de Sant Llop va tenir ermitans fins als anys 30 del segle XX. El 1984, l’ajuntament va aprovar habilitar l’ermita com a residència per a un seminarista, Josep Badia, però va ser-hi poc temps.
És una capella romànica rural que reaprofita les restes i antigues estructures del que havia esta una torre fortificada.
La torre la formaven dos cossos principals: una torre circular i una cambra o pati que és el que avui coneixem com a capella. A l'entorn de la capella hi ha un fossat.
La façana presenta restes del que podia haver estat un voladís o porxada i al seu damunt s'hi troba una mena de campanar de petites dimensions.
L'estructura original, d'una nau rectangular i absis semicircular, ha estat respectada, tot i que les voltes i la façana, amb porta de llinda monolítica i campanar d'espadanya de dos ulls, daten d'una important reforma del s. XVII (1606).